Cap al 2010, quan Steve Jobs va sortir a la palestra per presentar el iPad original, la idea dApple era la dintroduir la tablet en el mercat com un producte capaç de tot. Una màquina total. Ara que arriba la crisi en el format, es demostra, d'alguna manera, que alguna cosa que serveix per a tot pot ser una cosa que no serveixi per a res del tot bé. El auge del format Surface obliga a la poma a arriscar o, més aviat, a donar entitat pròpia a la seva icònica tauleta.
Un iPad pot fer les vegades de llibre físic, o de càmera de fotos, o de Ordinador a vídeoconsola a televisió o fins i tot es pot utilitzar per fer trucades telefòniques, si un té el temps i la perícia tècnica per facilitar-ho. Tot i així, no en supera cap des d'aquests aparells dedicats i especialitzats en la seva pròpia esfera.
L'iPad neix com un iPhone de gran format
Bé és cert que amb Android la qüestió és molt més sagnant, atès que l'optimització per a tablets a la majoria d'aplicacions brilla per la seva absència. Tot i així, la idea subjacent darrere del iPad és, simplificant… Què es podria fer amb un iPhone gran?
iOS no deixa de ser una eina extremadament potent i també sembla molt lògic que algú en algun moment pensés que moltes de les seves virtualitats s'estaven perdent en un format de 3,5 polzades.
iPhone 6 Plus: comença el declivi
En aquell moment, Apple es vanaglòria que el mida del seu terminal era el perfecte, perquè hom podia cobrir tota la superfície de la pantalla amb un sol dit. Tot i així, als visionaris se'ls va escapar que tenim dues mans i un panell més gran ofereix major àrea de treball y visualització, tasques molt habituals en un centre multimèdia.
Com era lògic, i amb molts anys de retard respecte als altres fabricants, el format phablet arriba a l'iPhone i el iPad comença a ser una cosa no tan imprescindible. De fet al terminal gran d'Apple incorpora ja algunes de les funcions exclusives de la tablet. El Mini iPadEn 9.7, que havia aconseguit un gran èxit en les primeres generacions perd demanda a marxes forçades i el model de XNUMX queda tocat.
L'iPad i l'analogia del llapis
Poc menys d'un any abans de l'arribada del iPhone 6 Plus, Apple va reformular la seva tablet escurçant la dimensió dels marcs i alleugerint la coberta per aconseguir un dispositiu tremendament fi y lleuger. A aquest dispositiu acompanyo el que probablement, al meu entendre, el anunci més brillant dApple, que és molt dir:
El missatge aquí és clar: el iPad és un invent tan genial que es pot comprar al llapis i, ara, és fins i tot més lleuger y poderós. La filosofia d'un dispositiu per a tot es reforçava cada cop més. La idea que el PC estava passant a millor vida s'accentuava. Però el 2014 l'iPad Air 2 i les tauletes en general comencen a vendre menys.
iPad Pro Molt més que un ordinador?
amb els phablets menjant-se el terreny que abans ocupaven les tablets, i davant de l'obvi que les pantalles grans ha de servir també a propòsits productius, poma dóna un gir radical al concepte de la seva tauleta i de ser lleugera passa a ser «professional«. Com ja hem comentat alguna vegada, a nosaltres ens sembla que hi ha molt de retòrica i molt poc de realitat en el canvi.
El Teclat intel·ligent no fa res que no els poguessin fer accessoris Bluetooth que es venien prèviament, excepte clar, connectar-se sense vinculació prèvia i no haver de carregar-ho individualment. Tot i així hi havia teclats de Logitech a Belkin més còmodes i avançats. L'anunci de l'iPad Pro ja no suggeria que l'ordinador estava superat, sinó que volia comprar-s'hi.
Per què l'iPad hauria de deixar de ser un iPhone gran
Aquest article no pretén més que ser una mena de declaració bàsica. El iPad ha anat sempre a remolc de l'iPhone, rebent les mateixes característiques en la mateixa versió de iOS, però les coses se li complicaran molt a Apple si segueixen per aquest camí. Creiem que l'iPad ha de començar la seva pròpia evolució, divergent.
L'iPad ha de deixar de ser un iPhone però tampoc no ha d'aspirar a ser una Surface. Les condicions sobre les quals evoluciona la tablet estan plenes de possibilitats i moltes vegades són els desenvolupadors independents els que donen la clau. Per exemple, l'aproximació al MacBook amb una Barra de tocs és un recurs força enginyós.
El més fàcil és dir què és el que no ha de ser. El més difícil és determinar el que sí. En aquest sentit és clau aprofitar les possibilitats de les 9.7 polzades i un xassís lleuger i pensar en quines coses poden resultar òptimes si ho comparem amb un iPhone, d'una banda, i un PC, de l'altra.
poma és qui ha de liderar aquesta regeneració i probablement de manera poc publicitària, però és qüestió que es busquin fórmules diferents. Per exemple, és lamentable trobar-nos botons petits mentre espai com hi ha a la pantalla d'un iPad i això passa simplement per una traducció en excés literal del llenguatge de la interfície de l'iPhone.
En definitiva, si tenim una pantalla capaç de mostrar més informació, diferentment organitzada, que la d'un iPhone amb l'opció de fer la feina més fluid, directe i tangible que en un ordinador, gràcies als controls tàctils i iOS, seria un delicte no aprofitar aquestes qualitats. En conclusió: els desenvolupadors (Apple el primer de tots) deuen començar a pensar en 9.7 (o 10,5) polzades.